Poemes a un tu indefinit I

POEMES A UN TU INDEFINIT I

^* Confesso que penso que penso massa
però en realitat no és veritat

Penso quan tot és fosc i no em mires,
però un simple gest teu,
fa que tot el voltant, l’espai, agafi embranzida..

No penso, de fet, no et veig.

Ja et dins meu, no necessito obrir els ulls
perquè em conforma saber que hem agafat el temps,
i l’hem estripat com un paper,
i som instantàniament immortals.

* És trist.
Però comú.
Sempre que te’n vas,
“qui sap si tornarà...”
Ets un individu força inoportú

* És... com una força superior.
Si em dius que marxem,
jo, amb un pas indecís,
començaré a volar, cada vegada més..
Que em perdràs de vista i tot.

* Si no tens res a dir-me,
podries no dir-me res

El silenci serà aire,
dono per suposat que respirarem,
tot i que tinc dubtes sobre això

No m’agrada donar res per suposat,
és per això que aparto la mirada,
quan em dius, subtilment, que em vols.

I jo et vull, et vull
però no m’agrada donar res per suposat

Després tot és un matí de boira,
i tu ja has marxat

Lluny, massa lluny, on el sol que jo no veig es reflecteix sobre la teva pell nua

I jo, blanca, petita, rutinàriament estable,
em podreixo sota els teus respirs llunyans.

*
T
Tr
Tre
Trem
Tremo
Tremol
Tremolo
Tremolor

Què passa si et dic que això és l’únic que has aconseguit fins ara?
A partir d’aquí, tu sabràs, si soc teva o sóc no teva.
Meva o seré sempre...
Però qui sap si sempre és sempre.

Això de temps em trasbalsa.
Em trasbalses tu també.
Però m’agrada que em trasbalsis,
perquè és així com trenco aquell silenci pesat i tropical,
Nua, descalça, teva, del món..
Però no infinita.

* És l’hora del tè

Però també ja va sent hora de que me’n oblidi,
viure en el passat és un laberint perillós,
visc de fotografies velles i paraules que ni tan sols recordes

Ulls, llums, mans, cossos.
La policia em persegueix.
Et vaig tirar una pedra a la finestra a mitja nit,
per dir-te que t’estimo

^* Es fa fosc a les sis de la tarda
I això no m’espanta, però m’inquieta

El sol es pon cada dia però sembla que no hi pensis
Segurament ni te’n recordes del que et vaig dir quan vas marxar

Segur.

Ets molt lluny, ara.
Som dues línies contràries del temps,
dues agulles de rellotge que gairebé mai es troben i,
quan es troben...
Tot és efímer,massa ràpid, i te’n vas, lentament, però lluny.

-   I quan tornis, que et quedaràs més estona?

-   Sóc esclau del temps

Doncs jo sóc esclava dels batecs del teu cor.

* Words are powerful,
and meaningless

You are meaningless
I’m not powerful

You are powerful,
our love is meaningless

Our love is powerful,
but we are meaningless

There is something powerful about you
that makes me feel meaningless

We lost ourselves in words
and now everything is meaningless

Me,
You,
Our powerful love
We meaningless bodies. 

* Aquell dimarts al vespre tardaves de la feina

No dic pas que Dublín sigui un lloc perillós,
però em tenies preocupada

Vas anar a buscar pèsols per sopar
i no tornaves

Mirar per la finestra i veure que t’estaven robant el cotxe,
no em va acabar de sorprendre del tot,
m’esperava alguna cosa pitjor

Vas deixar que s’emportessin el cotxe,
i vas entrar a casa, i amb els teus ulls verds,
d’home dublinès, de carrer, valent, em vares dir
Bon vespre bonica